Premis Tarannà 1996

Als armaris, hi viu algú?

(Premi Tarannà 1996, narrativa curta, menor de 18 anys)


     Ico era un nen al que li agradava molt llegir, açò feia que tinguera molta imaginació i que, a poc a poc, la seua ment es desenvolupara.
     És per això, que Ico començava a pensar i descobrir algunes coses que abans ni tan sols s’havia plantejat.
     Des d’aquest moment va decidir que ja era hora de canviar algunes coses perquè a l’endemà seria el seu aniversari, faria set anys i per exemple no podia continuar dormint amb el senyor Atzabeja, el seu estimat goril·la de peluix, que li havien regalat feia ara tres anys.
     Així doncs, el dia del seu aniversari va guardar el senyor Atzabeja a l’armari creient que aquest seria el dia més feliç de la seua vida. Però no va ser així perquè a partir d’aquell moment Ico va començar a sentir molta por per les nits. Sentia sorolls estranys que provenien de l’armari.
     Ico estava quasi segur que allí dins, hi havia alguna cosa que no tenia cap mena de bona intenció i que, d’un moment a un altre, eixiria per agafar-lo.
     Com que tenia molta por, va decidir anar a parlar amb sa mare.
         – Mare, mare! Als armaris, hi viu algú?
         – No fill, és clar que no. Qui vols que hi visca, als armaris?
         – No ho sé, mare, però per les nits jo sent sorolls, mare.
         – Ai fill meu, quanta imaginació que teniu els nens d’avui en dia.
     Malgrat aquesta conversa, Ico no es va quedar tranquil. Ell sabia que a l’armari hi havia alguna cosa. No sabia ben bé què era, però l’aterrorritzava.
     Com que se sentia molt insegur, va pensar de parlar amb el seu iaio. Ell sabia moltes històries i segur que tindria un poc de temps per poder trobar una solució.
     Ico es va acostar al seu iaio, un home robust i gran, amb el cabell blanc i la pell envellida, que tenia una mirada profunda i tranquil·litzadora i els seus ulls clars inspiraven molta confiança.
     Ico se sentia segur amb el seu iaio i sabia que l’ajudaria, així que li va preguntar:
         – Iaio, als armaris, hi viu algú?
         – No Ico. Però, per què m’ho preguntes?
         – És que al meu armari hi ha alguna cosa que per la nit es mou molt, fa molt de soroll i ..., jo, ..., jo tinc por, iaio.
         – No et preocupes Iquet. El que has de fer aquesta nit, quan sentes els sorolls, és obrir l’armari per saber qui o què és el que hi ha.
         – Però iaio, ¿ i si m’agafa i se me’n du?
         – Aleshores el que has de fer és cridar, que jo acudiré en la teua ajuda. D’acord?
     – Sí iaio.
     – No et preocupes per res, Iquet, que tot eixirà bé.
     – Sí iaio.
     Eixa mateixa nit, Ico va tornar a sentir aquells sorolls que tant i tant l’esglaiaven, però se’n va recordar d’allò que el seu iaio li havia dit feia tan sols una estona. Ico sentia por, però a la fi, es va armar de valor i es va destapar el cap per alçar-se i anar a obrir l’armari, però en eixe moment ..., la porta de l’armari, tota sola i fent un sospitós “nyaaac”, es va obrir. Ico tenia molta por, però per una altra banda li intrigava el que poguera ser aquella cosa. Ico veia un petit bultet negre que eixia del fons de l’armari i conforme s’acostava a ell, va poder distingir uns petits i lluents ulls negres que el miraven alegrement darrere d’un ampli somriure amistós.
     Va ser aleshores quan Ico se’n va adonar que aquella estranya figura era el seu estimat goril·la Atzabeja.
     En un primer moment, els dos es varen alegrar de veure’s. La segona reacció d’Ico va ser la d’estupefacció en veure un peluix, el seu peluix, en carn, pèl i ossos.
     Quan per fi va poder reaccionar, li va preguntar, tímidament, al senyor Atzabeja si era ell qui produïa aquells sorolls que tant i tant l’espantaven per les nits.
     El goril·la li va respondre que no, que ell havia vingut per protegir-lo i ajudar-lo fins que se n’adonara de la realitat de les coses. Ico no comprengué el que el senyor Atzabeja li volia dir, però aquest no li va donar cap altra explicació, tan sols va afegir que arribat el seu moment ho comprendria.
     Ico i el senyor Atzabeja es varen quedar jugant i xerrant fins que es varen adormir. Aquella nit ja no es va sentir cap altre soroll.
     Al matí següent, Ico va poder descobrir amb molta pena que el seu estimat goril·la era una altra vegada un peluix i amb uns grans plors i udols va córrer a contar-li-ho al seu iaio.
     Aquest el tranquil·litzà i li digué que no es preocupara, que segur que molt aviat tindria notícies del seu peluix.
 Impacientment, Ico va esperar que es fera de nit i, com li havia dit el seu iaio, el senyor Atzabeja hi era, allí, per jugar i fer-li companyia.
     Així varen passar moltes nits, Ico ja no sentia sorolls i amb el seu company al costat no tenia tampoc por de res.
     El senyor Atzabeja visitava Ico totes les nits i els dos junts varen viure experiències inoblidables. Però un dia, quan Ico ja tenia deu anys, el goril·la no va aparèixer per la nit. Al seu lloc hi havia una carta que posava:      Ico va saber que aquest era el moment clau del qual li havia parlat el seu amic temps enrere, perquè va poder comprendre que tot el que li havia volgut demostrar el goril·la Atzabeja era que els sorolls de l’armari tan sols eren producte de la seua imaginació. També va comprendre que un bon amic és per sempre.
     I per això Ico ja mai mes no va tindre por de res.

        Neus Belda i Ferre
        (15 anys)