ARTICLE

El relleu hispanoromà dels Tossalets

Pasqual Boira i Muñoz

El passat dia 15 d’abril, apareixia al diari "El Mediterráneo" un article de J.A. Albella que feia referència al relleu hispanoromà trobat al jaciment ibèric dels Tossalets en 1976, i que l’Ajuntament de les Coves va col·locar –crec que amb bon criteri- en l’antiga Font del Plorón, per tal que pogués ser contemplat per tothom.

L’esmentat article no es referia a la important peça romana en el seu aspecte històric, sinó que denunciava els repetits actes de vandalisme que havia sofert i que havien portat l’Ajuntament de les Coves a prendre la decisió –crec que també encertada- de retirar-la per guardar-la en un lloc segur, cercar-ne un altre per mostrar-la al públic i on no fóra objecte del vandalisme de certs grups de persones –civilitzades?- a qui és de suposar que importen ben poc els béns culturals que formen l’escàs patrimoni històric de les Coves de Vinromà.

En l’esmentat article, Albella, a més de denunciar uns fets que jo qualificaria de vergonyosos, comentava també que són molt escasses les referències bibliogràfiques en les quals es parla d’aquesta peça tan important. Doncs bé, per tal d’assabentar tots els lectors/res de "Tossal Gros", m’he pres la llibertat de portar fins a aquestes pàgines l’article que Ferrán Arasa i Gil va publicar al butlletí núm. 6 (juny 1984) del Centro de Estudios del Maestrazgo (publicació que ja no s’edita) sobre l’esmentat relleu hispanoromà.

Hi ha altres referències sobre aquest relleu, que citaré per si de cas poden resultar d’interés a algú, tot i que, en síntesi, es diferencien poc de l’article de Ferrán Arasa.

E. Llobregat Conesa, El Alto imperio (s. I a III)", Nuestra Historia II, p. 106, València, 1980.

L. Abad Casal, La arqueología romana del País Valenciano: panorama y perspectivas, I Jornadas de Arqueología de la Universidad de Alicante, p. 39, Elx, 1983.

L. Abad Casal, El relieve romano de Coves de Vinromà (Castellón), Revista Lucentum, V, p. 119-136, Alacant, 1986.

Heus ací l’article:

"Aparegut a principis de segle en abancalar el vessant sud del poblat ibèric existent en aquesta partida, on s’han trobat dues inscripcions ibèriques, fou trencat a maçades i aprofitat per a la construcció de la paret d’un bancal, on el vesqué D. Fletcher l’any 1976, conservant-se actualment en un jardí del poble a l’aire lliure. Recullit per E. Llobregat en 1980, qui destaca les seues característiques tardanes, apareix també citat a la recent síntesi de L. Adab sobre l’arqueologia romana en El Pais Valencià, qui creu que pot ser l’extrem en forma de timpà d’un cipus finerari, fent-hi una descripció més acurada de la peça i destacant-ne també el seu caràcter tardà.

Es tracta d’un fragment corresponent a la part central del frontó d’un monument, possiblement un mausoleu de tipus temple. És de pedra calcària grisenca del terreny, essent les seues mides 57 cm. d’amplària, 50 cm. d’alçada i 32 cm. de grossària. La seua cara anterior apareix finament treballada, amb una sèrie de símbols en baix-relleu prou desgastats, mentre que la part de darrere només està desbastada. Els dos costats superiors estan decorats en la seua cara anterior per una motlura.

Per l’estat fragmentari de la peça només es conserven, parcialment retallades, la figura central i altra situada a la seua esquerra, però pot suposar-se l’existència d’una altra que ocuparia una posició simètrica i d’altres símbols d’inferior tamany als extrems que completarien la composició. A la part central, i situant l’eix de la composició, hi ha una corona de lloré (laurea) que amida uns 36 cm. d’alçada i té nugada al seu extrem inferior una ampla cinta, que es disposa simètricament als dos costats fent suaus plecs (infulae). A l’interior de la corona hi ha un bust que amida uns 24 cm. d’alçada, representant un personatge vestit amb toga i amb un cap de rostre imberbe i forma ovalada, amb pentinat en forma de casquet amb abundants rissos poc marcats; la línia de les celles sembla no tenir interrupció amb la del nas, fent una àmplia cavitat on hi són els ulls en forma d’ametla, per sota dels quals apareixen marcades unes profundes ulleres, possiblement representatives de l’edat del difunt, qualitat aquesta que no aconsegueixen manifestar la resta de trets del rostre. A la seua esquerra hi ha un altre bust que amida uns 32 cm. d’alçada, amb el cap cobert per un mantell (pallium), de rostre no tan arrodonit i una mica decantat cap a la figura central; els trets de la cara apareixen molt esborrats, particularment el nas i la boca, però poden distingir-se la continuïtat de la línia de les celles amb la del nas, els ulls en forma d’ametla i l’absència d’ulleres.

La peça podria pertànyer a un templet in antis amb pilastres. El perllongament dels dos costats superiors del triangle del frontó fins la seua intersecció amb l’inferior dóna una mida aproximada als 3m., que correspondria a l’amplària màxima de la façana del monument. El frontó descansaria sobre la cornisa de l’entaulament, decorada amb la mateixa motlura que apareix als dos costats superiors del triangle, i per sota estaria el dintell, on figuraria la inscripció funerària amb el nom del difunt. Per sota s’alçaria la façana del monument, amb la porta d’entrada possiblement limitada per pilastres estriades. La resta de la contrucció estaria formada per carreus, dels quals encara pot trobar-se algun per la zona. El teulat, amb coberta a dues aigües, estaria format per teules sobre un entramat de bigues de fusta.

El monument degué estar situat a la vora del camí d’accés a la vil·la, que devia arrancar de la propera Via Augusta, veritable eix de comunicacions de l’època a les nostres comarques, el pas de la qual per terres covargines tenim documentat per mitjà d’un fragment de mil·liari trobat a la vora d’El Pont de la Pedra Llarga, el topònim del qual evidència la seua existència. La presència d’un monument funerari d’aquesta entitat no és estrany en aquesta zona, ja que no molt lluny, a Cabanes, hi ha un arc que possiblement tingués també aquesta mateixa funció, i a Castelló de la Pana coneixem una edícula de semblants característiques però de menor tamany; més al Sud, ja a les proximitats de la ciutat de Saguntum, hi ha altres mausoleus a La Vall d’Uixó i Almenara; també a La Iglesuela del Cid, ja en terres terolenques, degué haver un altre monument de semblants característiques.

L’interès de la peça, única al País Valencià per les seues característiques, està en els motius funeraris que hi apareixen representats. La corona amb una cinta nugada és un motiu prou corrent en aquest tipus de representacions, i la trobem, per exemple, al frontó d’un monument molt semblant d’Emerita. Amb aquest símbol representatiu de la victòria pretén manifestar-se el triomf sobre la mort (corona vitae). Per tal de personalitzar aquesta idea, el bust del difunt apareix representat al seu interior. La figura que apareix a la seua esquerra deu correspondre a una divinitat relacionada amb la mort. El fet que aparega amb el cap cobert per un mantell fa pensar en la possibilitat que es tracte del geni de l’hivern (hiems), època de l’any en què sembla acabar-se la vida vegetal a la naturalesa i que s’associa sovint amb la mort. La representació del cicle de les quatre estacions és un motiu prou corrent als mosaics d’Hispània, on es coneixen uns quaranta casos, entre els que podem citar alguns d’Emerita, Italica i Corduba. També apareix en alguns sarcòfags, com per exemple, a Hispània, els d’Emporiae i Barcino, amb semblants atributs.

Aquesta figura pot correspondre també a una representació d’Attis, divinitat frígia que apareix sovint al repertori iconogràfic de l’art funerari romà. En el seu caràcter de déu de la vegetació se li associa a l’hivern, cosa per la qual en ocasions es confon la seua representació. La introducció del seu culte en Roma, amb el de Cybeles, el qual s’associa, fou primerenca, essent acceptat oficialment a la religiositat romana per l’emperador Claudi. La major part de les seues representacions no són signes, de culte, sinó que apareixen en monuments funeraris com a deitat protectora dels mots. La suggestiva personalitat d’Attis com a déu de la mort i la resurrecció explica que els romans l’acceptaren com a emblema d’eternitat, i vesqueren en ell una sort de geni protector de la mort. La seua figura va entrar a formar part del repertori iconogràfic habitual a l’art funerari romà, convertint-se en molts casos en un símbol –com la mateixa corona-, sense que la seua presència signifique sempre l’adhessió al culte mistèric en el seu sentit més profund.

El seu culte tingué una àmplia difusió a Hispània, especialment a les zones més romanitzades. Així tenim representacions seues a monuments funeraris en La Torre dels Escipions (Tarragona), de la primera meitat del segle I d. E., i el mausoleu de Sofuentes (Saragossa), de la segona meitat d’aquest mateix segle. També, a la necròpolis de Carmona (Sevilla), en La Tumba de l’Elefant, hi ha un santuari amb representacions d’aquesta divinitat. La seua iconografia és prou variada, però a les representacions funeràries apareix tocat normalment amb barret frigi (cucullus). Certa semblança amb la nostra figura present l’Attis funerari de Barcino, ja de la segona meitat del segle III d. E.

L’estat fragmentari de la peça, el desgast de la figura i la falta d’altres atributs més explícits fan insegura la seua identificació. Quant a la seua datació, la seua aparença tardana sembla que correspon a un cert caràcter groller propi de l’art provincià, més que a una veritable cronologia baix-imperial. Per altra banda, el context arqueològic que proporciona la vil·la d’Els Tossalets, sobre materials recullits en superfície, permet establir el període de la seua ocupació des d’època d’August fins a la segona meitat del segle III, fixant el moment més modern la presència de sigil·lata clara C, i estant absents altres tipus ceràmics característics del segle IV. Sembla que, com tants altres jaciments hispano-romans de les nostres comarques, també la vil·la d’Els Tossalets, possiblement propietat d’algun ric terratinent, es degué veure afectada pel fenomen de deshabitació que ocasiona la crisi de la segona meitat del segle III. Per aquestes raons, el mausoleu de què degué formar part aquest relleu deu datar-se a grans trets entre el moment d’apogeu d’aquestes vil·les, al segle II, i la primera meitat del segle III."

Centro de Estudios del Maestrazgo

Boletín nº 6, Abril-Junio 1984

El Relleu Hispano-Roma d’Els Tossalets (Les Coves de Vinromà)

Ferran Arasa i Gil.

Publicat al nº 58 (pàgina 14) del periòdic local "Tossal Gros" de les Coves de Vinromà

This page hosted by Get your own Free Homepage