COL.LABORACIÓ

Els nostres pobles: Ahir. Avui. Demà ?

Carme Badenes

Cento s'havia casat un dijous del mes de març. Era l'any 1941, en plena postguerra.

- Saps què, Centet?, parlaré amb el "sinyó-retó" i li diré que ens case a les sis del matí i així podrem agafar l'autobús de línia cap a la capital.

- I en arribar allí anirem a l'estació de trens. El primer tren que passe, eixe serà el nostre!- va afegir Centet amb la il.lusió d'un novençà. No tenien gens clar cap a on tirarien, però del que estaven segurs era que el seu viatge duraria fins que la manca de ganes de seguir endavant o la buidor de la "faltriquera" els obligara a tornar al poble. El viatge de noces, a més de divertit, havia estat d'aquells que diríem "productius", i és que a Josepeta li van començar a venir uns marejos, uns malestars...

-Xica, Josepa, què tens? Fas mala cara.

-Xa, Cento, ja t'ho he dit abans. Tinc uns retorçons de panxa, uns "no-se-quès", uns "què-sé-jo" que no pot ser res bo. Que no em tocarà anar a cal metge, a veure si em dóna algun remei? I el remei va arribar, tot plegat, als vuit mesos i tres setmanes en forma d'una parelleta de bessons - Vicentico i Pepet- que van omplir la casa de rialles i bolquers bruts.

Passaren els anys i la família anava fent-se nombrosa, dins les estreteses que en aquells moments es vivien pertot arreu: vingueren Vicentica, Rosa, Pilar, Joan i Milagros.

-Xica, Josepa, si no et sap mal quasi que li podríem posar Milagros, com aquella germana meua que se'n va anar de monja a Veneçuela i ja no en va tornar, que mal disgust no va tenir mon pare, "que en "pas" descanse". Què et pareix?

I Milagros li van posar.

A la xiqueta la va seguir Quiquet, qui, per desgràcia, va morir de jove a causa d'unes febres maltes impossibles de curar.

La família de Cento era com qualsevol de les altres: els xics van anar a l'escoleta habilitada en els baixos de l'ajuntament, l'escola de "Don Joaquín, el mestre" i tots van aprendre a llegir, a escriure i a comptar. Els xiquets, en general, eren espavilats, però tenien clar que, o anaven a les bones o, del contrari, era allò de "la letra con sangre entra". Cento i Josepeta, amb alguna que altra privació, van poder comprar-los una enciclopèdia - l'"Àlvarez"-. I, segurament, els xiquets tenien inquietuds, perquè un dia, mentre Josepa havia enviat Vicentico perquè li baixara un setrill d'oli per fer el dinar, va escoltar que Pepet deia a Joan:

-Saps, Joan? Darrere del Bovalar i de la Serra de la Creu i del Mas Blanc ha d'haver alguna cosa més. Josepeta va començar a amoïnar-se. Ella no en sabia de lletra, però tenia les coses clares, i entenia que, per als seus fills, aquelles muntanyes ja no suposaven més que el límit dels seus ulls. Ella comprenia que l'enciclopèdia i les explicacions de "Don Joaquín, el mestre" feien veure als seus fills nous móns que, encuriosits, voldrien explorar.

Aquella mateixa nit Josepa ho va comentar a Cento i ell va prendre una determinació, encara que no li va comentar res a la dona.

-"Sinyó mestre", he pensat que m'enduré els "xiqüelos", perquè jo ja no puc fer les feines tot sol i aquests braços m'anirien molt bé al camp. De res van valer les objeccions del mestre. El pare era tossut com ningú. La feina al camp mai no s'acabava, que si ara llaurar, que si després esporgar, que si fer parets, que si netejar uns ribassos, que si cremar rama, que si la sega i el batre, que si la verema i la collita d'ametlla, que si les garrofes, que si les olives... un dia darrere d'un altre i sempre igual.

Les xiques, per contra, van anar a les monges "Del Ave María", van aprendre "corte", a brodar a màquina -labors delicadíssimes que romandrien dins els armaris penetrant-se d'olor de boletes de naftalina-. També els ensenyaren cançons en llatí -religioses, per suposat! -quina de barbaritats arribarien a dir entre aquelles paraules que no entenien!- o en castellà- és clar!-. Les xiques aprenien coses de "profit" i, en acabant, a casa, a ajudar la mare.

-No cal que sàpiguen massa, li comentava un dia Josepa a una veïna del carrer, que després se'ls ompli el cap i no saben el que volen de la vida. Les xiques han de ser polides, han de saber administrar els quatre "quartos" que els duga l'home i tenir cura dels fills que vinguen.

De les quatre filles, tres es casaren i una, precisament Milagros, va decidir d'entrar al convent -potser li pesava massa la memòria d'aquella tia que li havia donat el nom-.

Xiques i xics abandonaren la casa de Cento i Josepeta així com anaren formant les seues pròpies famílies.

El poble anava endavant amb força: una fàbrica de calces que donava treball a unes quantes famílies; una serraria - "Xa, tu, mira quins "matxos somerins" ha portat l'amo! Són de la banda de Terol, forts com ells a soles, i "pitos", molt "pitos", que els deixes al mig del pinar i troben l'eixida de seguida"-; una teuleria que no deixava mai de fumejar, ni que fóra diumenge; una farinera que patia les restriccions d'energia elèctrica i havia de moldre de nit, aprofitant els moments que donaven llum; uns molins d'oli; els animals i la terra, sempre la terra, que, en aquell moment, qui tenia més terres era considerat el ric del poble! Però les coses van anar més lluny. I com que, malgrat tot, el poble creixia i prosperava, es va veure la necessitat de tenir aigua corrent. De seguida es va fer una xarxa de clavegueres que se'n va emportar les pudors i la brutícia barranc avall i va millorar moltíssim l'aspecte dels carrers. Aquestes comoditats amb les necessitats que s'anaven generant, la millora en les comunicacions, i d'altres factors d'aquest estil van fer que molta gent es plantejara seriosament què hi trobarien més enllà.

-Te'n recordes, Josepeta, del dia que els nostres fills van començar a preguntar-se pel que hi havia darrere les muntanyes? La culpa, jo sempre ho he dit, de l'enciclopèdia i del pobre de "Don Joaquín, el mestre", que era un "bendito", però els va omplir el cap de pardalets. "Pos" mira, xica, els fills de Pere, el "Raconero" diu que se'n volen anar a provar fortuna. Han sentit parlar d'una fàbrica del Prat que sembla que busquen treballadors. De moment, se n'anirà ell i es quedarà a "ca" Teresita la "Brodadora" i si la cosa va bé, tornarà per la família i se'ls endurà cap allà. Ai, Josepa! Açò no pot dur res de bo.

I atrets per una nova perspectiva de la vida i per les contalles dels qui els havien precedit, molts van sentir el "crit de la ciutat". La voluntat de millora en la seua situació laboral i, sobre tot, econòmica, els van fer moure cap a les ciutats industrials dels voltants de Barcelona- El Prat, especialment-.Eren famílies senceres que van continuar un perillós moviment migratori que, des de començaments de segle, desgraciadament, s'havia repetit, poble rere poble i any rere any. I sempre així, d'una manera més o menys notable, a un ritme escandalosament constant.

Mentrestant, al poble, al nostre sempre benvolgut poble, van arribar els netets de Cento i Josepeta, que n'eren un grapat -dos i tres fills per matrimoni- i van tornar a dur alegria a les seues famílies. Aquests ja no van anar amb "Don Joaquín, el mestre", perquè aquell pobre home havia ensenyat tot el que en aquesta vida havia d'ensenyar i ja ho mirava tot des de més amunt, ni a les mongetes "Del Ave María" , que ja se n'havien anat del poble. Els netets de Cento i Josepeta van estrenar la graduada que s'havia edificat en aquells temps de prosperitat i bonança. L'escola era gran i van haver de venir mestres de fora.

-"Uela", sap què?- li va dir un dia Mª Lourdes, la filla de Carmeta- ens ha vingut una mestra que no sap parlar en valencià i quasi que no ens entén quan parlem al pati.

I, efectivament, molt dels mestres que arribaven als pobles venien de lluny i no parlaven valencià, però tampoc això era problema, perquè encara que s'havia superat el llatí, en qüestió pedagògica, no havien passat del castellà, la llengua "nacional". I és que en aquell moment, l'esperit nacional ho envaïa tot, - i pobret del que tinguera altres objectius en la vida!-. Els mestres per als xiquets i les mestres per a les xiquetes, això sí, se'ls ensenyaven les mateixes assignatures. Grups nombrosos els de les xiquetes i els dels xiquets, perquè qui més qui menys tenia dos o tres fills. A més, als del poble s'afegien els xiquets dels masos que arribaven amb transport escolar. Aquest grup de xiquets de fora vila s'anava incrementant a mesura que les escoles unitàries dels masos anaven tancant-se, perquè els seus habitants deixaven terres i animals i s' instal.laven en ciutats més industrials, com l'Alcora o Almassora. Començaven als quatre anys o als sis. I acabaven als deu o al catorze: als deu si volien continuar amb els estudis de batxiller, per a la qual cosa se solien preparar per lliure al poble i se n'anaven a fer els exàmens a Castelló al mes de juny - com ho van fer els fills de Joan i de Pilar - o se n'anaven interns a la "Secció Femenina" -elles- o al "Col.legi Menor" -ells- i si volien acabar amb estudis bàsics, estaven a l'escola del poble fins als catorze.

Van passar uns anyets i, ja en la democràcia, es van acabar d'asfaltar els carrers, cosa que va pelar els colzes i els genolls de més d'un xiquet del poble, fins i tot d'algun netet de Cento i Josepeta. Per aquells anys es van instal.lar les noves faroles que donaven prou "vida nocturna" als racons més amagats. Va arribar l'EGB -Educació General Bàsica-. Les classes eren nombroses, de xiquets i xiquetes, i al poble es vivia considerablement bé: els xiquets acabaven els seus estudis primaris als catorze anys amb l'obtenció del Certificat d'Escolaritat -certificat que havien passat per l'escola encara que amb no massa bons resultats- o del Graduat Escolar -quan els resultats finals eren adequats-. I així va seguir durant un temps. Cento se'n va anar amb la satisfacció de veure passar cap a l'escola cada dia el seu nét Cristian -mal patiment no va tenir l'home quan es va assabentar de com li volien posar!-. A Josepeta li va tocar veure que tres dels seus fills feien maletes per anar-se'n a viure a Castelló, perquè el poble havia decaigut molt. Escasses possibilitats de progrés. Moltes fàbriques i botigues tancades. La gent es feia gran, la joventut estudiava o no però es casava i es muntaven la vida a la capital. Els pocs estalvis que, amb molt d'esforç i privacions, la gent del poble havia arraconat, anaven parant indirectament o directa a la capital: fills a qui havien donat estudis i ja no tornaven a treballar al poble, o, d'altres que es venien les poques o moltes pertinences per comprar-se un piset a Castelló. Clar!, el poble no tenia l'empenta que havia conegut en altre temps, i, com li havia dit Pilar, "Mare, hem de mirar pels nostres fills i les nostres famílies, com vostè i el pare ho van fer en el seu moment!". Josepeta ho entenia, però dient que sí amb el cap, se li omplien els ullets de llàgrimes. Ni Josepeta ni Cento ni els seus fills ni els seus néts ho volien així. Però, què ho havia fet? Per què la gent havia anat abandonant els pobles en comptes de mirar de tirar endavant adaptant-se als nous temps?.

Sé o, millor, intuesc, que la resposta a aquesta i a d'altres qüestions semblants és molt complexa. Però jo, ara, em pregunto què dirien Cento i Josepeta i els seus fills, i els seus néts i, algun besnet si conegueren les perspectives d'un futur immediat? Els nous plans d'estudis han ampliat l'edat d'escolarització dels nostres xiquets tant per baix -tres anys- com per dalt - ara, obligatòria fins als setze-. Tots els pobles han de garantir, d'una manera o una altra, l'escolarització fins als onze anys, quan s'acaba l'etapa de primària. Però a partir d'aquesta edat, els xiquets enceten l'etapa anomenada ESO - Ensenyament Secundari Obligatori-, i aquí ve el gran problema: de xiquets, als nostres pobles en queden pocs i en naixen menys d'any en any. Les xifres "canten" i als despatxos dels polítics i dels consellers no entenen que es puguen mantenir aules amb 8 o 12 xiquets. Què en saben ells, de l'aspecte humà de tot açò? O, millor dit, en volen saber res? Com això és econòmicament inviable,diuen,-au mira, tu!, tantes coses inviables es duen a terme...- els xiquets hauran d'agafar cada dia l'autobús per anar a un poble. I quins criteris s'han seguit per l'elecció del nucli que acollirà els nostres xiquets?, us preguntareu. Doncs, criteris no sempre lògics, -maleïda política que tot ho embruta!- i es tractarà d'un poble que distarà uns 25 o 30 quilòmetres, on s'haurà edificat un gran centre de secundària al qual acudiran tots els estudiants d'una zona determinada.

Què en pensarien ells, què en pensem nosaltres del fet que la major part del pobles que com ara el meu o el vostre es veuran obligats a enviar els seus xiquets i xiquetes cap amunt i cap avall diàriament? Què passarà amb aquelles famílies que, vivint al poble, el pare o la mare se'n van cada dia a la fàbrica o a Castelló a treballar i els fills agafen l'autobús als dotze anys per anar a estudiar? No cal ser massa llest: el futur del meu poble, del vostre poble i de molts pobles com aquests està més que sentenciat, amb polítiques tan "intel.ligents" com aquesta referida als plans d'estudi o d'altres -econòmiques, administratives, laborals...- que se'ns han vingut damunt. Fa molt de temps que el món rural no compta gaire a l'hora de fer les lleis. Fa massa temps que manquen projectes seriosos per a revitalitzar les zones d'àmbit rural i de donar empenta al sector primari. Sembla com si la pretensió dels que van per davant fóra la d'ofegar-nos, la d'aconseguir que els nostres pobles es convertesquen en pobles fantasma, com d'aquells de l'Oest americà.

La gent gran quedarà i, com Josepeta, plorarà una situació -irremeiable, de debò?-, dura, incomprensible, però real. Plorar pel que mai no havia d'haver passat. Imaginar la possibilitat que tot haja estat un malson. Esperar que la gent, aquells que van decidir d'anar-se'n del poble o d'altres que sàpiguen estimar-se'l essent d'altres llocs, vulguen retornar, retrobar-se amb un món, el rural, que té inconvenients, potser, però que ofereix magnífiques possibilitats de viure si saps el que realment importa en aquesta vida. Jo, sincerament, així ho voldria.

Publicat al nº 58 (pàgina 36) del periòdic local "Tossal Gros" de les Coves de Vinromà

This page hosted by Get your own Free Homepage