Tossal Gros 58 - ELS NOSTRES MASOS. El mas d'En Torres

ELS NOSTRES MASOS

El mas d'En Torres

Rocher

És el Mas més al nord del nostre terme. Per accedir-hi hem d'anar per la carretera de Tírig i, una vegada passat el km.8, agarrarem el primer entrador a mà dreta. Just enfront -és el mateix camí- del Mas Nou de Tírig. L'accés és prou bou ja que per ell passen vehicles diàriament. Part de les terres del Mas les du Jose, l'home de Mª Carmen Montull, el qual va ser qui em va posar en contacte amb un dels actuals propietaris, conseguint-me una cita per a les quatre de la vesprada.

Sempre havia pensat visitar este Mas puix la meua àvia Centa m'explicava que un germà seu (Tòfol) hi havia estat de mitger i, aleshores, era un dels millors masos del poble.

En arribar ja m'esperava Francisco Pitarch Miralles (73 anys) que, amb el seu germà Gabriel, és l'actual propietari. Estava també el gendre de Gabriel, però no va voler intervindre en la conversa.

58mas11.jpg (21176 bytes)

Francisco Pitarch Miralles

Francisco, que de seguida es va mostrar com un home afable, obert i xerrador, em va proposar de donar-me una visió de què era el Mas quan estava al bo del millor... "mira, si vols jo t'explicaré com era la vida diària al Mas i com va arribar la meua família ací. El van comprar els nostres pares, Francisco Pitarch Puig i Mercedes Miralles Barreda, als Sanchos de Sant Mateu per 18.000 (divuit mil) duros; la veritat és que no en tenien cap i van haver d'emprar-los tots. Als tres anys d'haver-lo comprat ja vam deixar el barranc de Lozano (Morella) on vivíem i vam vindre cap ací. Jo tenia 17 anys i el meu germà 9, que encara va anar a l'escola del Mas d'En Ramona. El Mas d'En Torres estava molt abandonat, el tio Tòfol no portava més que un trosset i la resta estava repartida entre quinze mitgers més de les Coves. De tres parts una estava erma i vam començar a traure terreny i fer paret. Al costat hi havia un bosc de carrasques prou gran que vam convertir en un bancal. Recordo que portàvem la pedra en un carro catxet, de quatre rodes, tot de fusta (un carro pedrer), dels voltants. No res, que va ser un treball molt dur tornar tot açò.

Ara t'explicaré els costums que teníem un dia qualsevol. Ens alçàvem a punta de dia, faena sempre en teníem, a birbar o tornar una solsida, el que fóra, i, quan era hora, tots a esmorzar un trosset de pernil o una talladeta i, de seguida, a tornar a treballar fins l'hora de dinar, que solia ser les 12 de migdia, hora de sol. Mercedes, ma mare, feia un paelló de sémola o sopes bollides, que devoràvem nosaltres i els cinc o sis treballadors que teníem llogats. Tornàvem a treballar fins que es ponia el sol. Una vegada a casa, arreglàvem els matxos i el ramat. Sopàvem i -vora el foc- a fer llata, apanyar un cabàs, unes espardenyes, el que fóra. Jo (el major) anava a tirar palla als matxos i ho feia una altra vegada abans d'anar a dormir.

La nostra alimentació consistia en les collites i la matança (de bou, cabres o bacó), que es repartia en el transcurs de l'any. Teníem terra de pa, panís i pataques, un ramat d'ovelles, un altre de cabres, de burres, égües i matxos uns set o vuit. Les raberes eren nostres i teníem un pastor que ja cobrava un duro al dia. Quan segàvem, ficàvem les garbes (els mitgers) de dos en dos i l'amo n'escollia una, sempre de la mateixa mà. Recordo ací a l'era quan batíem i que una vegada fet el muntó del gra l'entràvem tot al muscle cap a la casa en lloc de fer-lo amb el carro. Eren costums que ara no ho faríem aixina. Però hi havia una dita que deia: lo sac ben gran, ben ple, carregar-lo ben alt i en ser a casa ben amunt. Si no fas açò, en esta casa, no eres home. També, pel que fa al panís, feien dos muntons i l'amo agarrava el que volia. Respecte a vinya teníem macameu, vernassa, morrastrell... tréiem uns 600 o 700 cànters (decàlitres) de vi. El picàvem amb els peus, bollia vuit dies, el tréiem, el prensàvem i, en bótes, a la bodega. Com en teníem tant, el veníem. Què vols saber?..que d'on tréiem l'aigua?. Puix mira, hi ha un pou a 400 metres del Mas, entre dos roques, a uns dos metres de fondària. Amb argadells i cànters anàvem a per aigua tots els dies. Més endavant, el dia que me'n vaig anar a servir, van començar a fer la cisterna de casa. Pel que fa als animals, els abeuràvem a la Bassablanca."

Francisco parlava i parlava, els seus ulls brillàven quan comentava i recordava el Mas tal i com era. Per completar els records, les seues vivències, vam entrar dins de casa i em va mostrar eixa entrada que ell va empedrar, el corral, el menjador, la cuina amb un fumeral de boca ampla, les habitacions... Ja no és el que era i a Francisco se li entelaven els ulls. Vaig vore vàries arcades, tant per fora com per dins, a la casa del Mas, cosa que no he vist en la majoria de masos que he visitat. Diuen que trobar arcs indica que la construcció és prou antiga. Francisco no em va saber aclarir això, desconeixia la data de construcció aixina com l'orige del nom. Són coses que ja ha esborrat el temps.

58mas12.jpg (19209 bytes)